(Miguel Ramis )

LA CONQUESTA DE MALLORCA La incorporació de les Illes a la Corona d'Aragó es el resultat de la conjunció d'una série de factors d'índole molt diversa, entre els que sobresurten: el replegament de la puixança almoade al Mediterrani occidental després de la derrota de les Navas de Tolosa, la creixent força econòmica i política de la burgesia al si de la confederació i la necessitat del feudalisme catalano-aragonés de neutralitzar, per mitjà d'una ampliació de patrimonis, l'erosió provocada en les seves conques per la penetració progressiva de l'economia monetaria al camp. La captura de dues embarcacions barcelonines per una esquadra balear un rutinari incident de pirateria no pas mes greu que molts d'altres que ja havien succeit en el passat fou deliberadament aprofitat, en produir-se en unes circumstàncies oportunes, pels estaments interessats en la conquesta de l'arxipèlag per justificar un trencament de relacions i desencadenar una ofensiva contra les Illes. L'exércit català va desembarcar a Santa Ponça i a Sa Porrassa. Els musulmans mallorquins intentaren rebutjar la invasió, porò foren derrotàts el 12 de setembre de 1229, al coll de Sa Batalla. Pocs díes després, l'exércit cristià inicia el setge de la capital insular. La plaça, ben morada i aprovisionada, oferí una llarga resistencia que es prollongà fins al 31 de desembre de 1229. El invasors pogueren mantindre un assetjament tan llarg perqué, des de ben prest, comptaren amb la col-laboració d'alguns distrietes rurals que els avituallaran. Caiguda Medios Mayurqa en poder dels catalans, els musulmans es refugiaren a les àreas muntanyoses. La resistencia islàmica, acantonada en unes contraries molt pobres, en no poder rebre reforços de les altres Illes ni de Barbarie, donada la superioritat naval cristiana, va anar apagant-se lentament. Els darrers reductes foren expugnats a mitjans de 1332, durant la tercera estada del Conqueridor a Mallorca, cosa que no significa que la població islàmica fos totalment erradicada de l'Illa després de la conquesta, sino que continuaren vivint a Mallorca contingents de musulmans en un nombre impossible de calcular.

EL REPARTIMENT DE LA PART FORANA DE MALLORCA ENTRE EL REI I ELS MAGNATS QUE PARTICIPAREN EN LA CONQUESTA. Una vegada expugnats els darrers reductes de la resistencia musulmana a la serra de Tramuntana, el Conqueridor i els membres de la noblesa catalano-aragonesa proceciran a repartir-se la ciutat i les contraries rurals de Mallorca d'acord amb llurs respectives aportacions militars i financeres a la campanya. Jaume I es reservà aproximadament la meitat del recinte urbà i de la part forana; els quatre magnats que l'havien acompanyat en l'empresa -Nunyo Sanç, el bisbe de Barcelona, el comte d'Empúries i el vescomte de Bearn- es repartiren l'altra meitat de la capital i dels camps insulars. El repartiment de la zona rural es féu a partir de les circumscripcions admnistratives creades pels musulmans, els ayza. Al Conqueridor li varen correspondre vuit i mig dels tretze districtes en qué havia estat organitzada l'Illa, els nobles es distribuiren el quatre i mig ayza restants. El sobirà va conferir una part de les terres que li havien partocat als ordres militars, membres de l'aristocracia i la burgesia catalanes, institucions eclesiàstiques i ciutats que havien donat suport a la conquesta: la resta el va anar cedint paulatinament als repobladors que acudiren a instal·lar-se a l'Illa. Cada magnat, a la seva volta, va distribuir una part de la seva porció entre els membres de la seva comitiva. La majoria dels participants en aquestes primeres adjudicacions de terres es desprenqueren dels seus lots i els cediren en us de fruit als camperols a canvi d'un cens o, en virtut de convenis de tipos feudal, a canvi del manteniment d'un cavall armat per a la defensa de l'illa, fet que va donar lloc a l'aparició de les primeres cavalleries al llarg del camp balear.

EL REPARTIMENT D'EIVISSA I FORMENTERA La conquesta de les Illes Pitiúses es pot considerar com una prolongació de la de Mallorca, encara que la iniciativa, en aquest cas, no corregué a càrrec de la monarquia, sinó dels estaments nobiliari i eclesiàstic. L'abril de 1235, Guillem de Montgrí, Nunyo Sanç, comte del Rosselló, i l'infant Pare de Portugal arribaren a un acord per emprendre conjuntament la conquesta d'Eivissa i Formentera. La resistencia serraina es va concentrar a la ciutat d'Eivissa, l'únic nucli fortificat, que fou presa per assalt el 8 d'agost de 1235. Acabades les operacions militars, els tres magnats procediren a repartir-se les Pitiüses, d'acord amb el nombre de combatents aportat per cada un d'ells. El castell i la ciutat d'Eivissa foren dividits en tres parts iguals, una per cada un del tres porcioners, amb la particularitat que el comte i l'infant tindrien en féu de Guillem de Montgrí els immobles que els havien pertocat. La producció de les salines -les instal·lacions es mantigueren indivisas- va quedar repartida a perpetuitat en quatre parts, dues de les quals foren assignades a Guillem de Montgrí, una a Nunyo Sanc i la quarta a Pere de Portugal. La part forana d'Eivissa també fou repartida en quatre porcions, de desigual extensió, però d'idéntic valor, els quartons, dues de les quals correspongueren a Guillem de Montgrí, una al comte del Rosselló i l'altra a l'infant. L'illa de Formentera fou repartida d'acord amb aquests mateixos criteris i coeficients de distribució.

LES PRIMERES ESGLÉSIES MALLORQUINES, SEGONS LA BUTLLA D'INNOCENCI IV DE 1248 Acabat el repartiment de Mallorca, tant el rei com els magnats varen procurar atraure cap a llurs terres insulars la mà d'obra necessaria per a assegurar la seva explotació i defensa mitjançant la concessió de contrates agraris molt favorables al camperol. Paral-lelament, la monarquía i la Santa Seu, a fi d'estimular l'afluéncia de pobladors cap el nou enclavament insular, otorgaren a tothom que s'intal-lés a Mallorca importants avantatges fiscals, socials, polítiques i espirituals. Els pobladors -de procedencia molt diversa, entre els quals sobresortien els catalans, seguits dels occitans i dels italians- s'esparciren, amb densitat desigual, al llarg de les diverses contraries rurais de l'Illa. A poc a poc, a fi d'atendre llurs necessitats religioses, anaren sorgint, al mig dels camps de conreu, una serie d'esglesioles. Aquest temples, de dimensions reduïdes i d'una gran simplicitat constructiva, s'edificaren entre el 1232 i el 1247, puix que lnnocenci IV els va acceptar i legalitzar el 12 d'abril de 1248. La butlla en qüestió no es una acta fundacional, sino la mera ratificació per la Santa Seu de les estructures eclesiàstiques improvisades a Mallorca pels nous pobladors. Aquestes primeras esglésies no es distribueixen d'una forma equilibrada per tota la part forana de l'illa. Coexisteixen àrees de condensació de temples -les contraries del Pla- amb àrees de dispersió, la serra de Tramontana, el Migjorn i tota la franja litoral- cosa el que reflexa la desigual distribució de la població a la zona rural de Mallorca en aquella época.

LA CREACió DEL REGNE DE MALLORCA A l'estiu de 1262, Jaume I, en el marc d'una asamblea celebrada a Barcelona, en la qual varen participar els dos infants i els principals consellers del monarca, va disposar que, a la seva mort, la confederació catalano-aragonesa s'escindís en dos estats sobirans i independents: la Corona d'Aragó própiament cita, integrada pels regnes d'Aragó, Valéncia i el Principat de Catalunya, i el regne de Mallorca, constituit per l'arxipèlag balear, els comtats del Rosselló i la Cerdanya i la senyoria de Monipellier. El primer seria heretat por l'infant Pere (el Gran) i el segon per l'infant Jaume (II de Mallorca). Aquestes disposicions successóries entraren en vigor el 1276, quan es produi l'óbit del Conqueridor. Els dos estats resultants d'aquesta divisió territorial -a la qual no trobam cap justificació mínimament racional- eren molt distints. Un d'ells, la Corona d'Aragó, controlava quasi el 90 % dels territoris a partir dels quals es va efectuar el repartiment i apareix com un regne territorialment compacte, económicament viable, políticament equilibrat i militarment fort. El regne de Mallorca, en canvi, estava integrat per un conjunt de petits territoris geogràficament dispersos i molt distints quant a llurs plantejaments económics. La superestructura estatal, en aquest cas, no es recolzava en una unitat geogràfica ni sócio-econòmica, cosa que comprometía seriosament la seva viabilitat. La disparitat de plantejaments econòmics existent entre els distints districtes territorials del regne de Mallorca es veié, a mes, agreujada per la falta d'un sistema monetari únic i propi: a l'arxipèlag -en tant que el sobirà no exercis el dret que el facultava per a encunyar moneda propia, corria el reíal de Valencia; pels comtats pirinencs circulava, amb caràcter exclusiu i a perpetüitat, el diner barceloni, a la senyoria de Montpellier s'emprava la moneda melgoresa. El legat del Conqueridor al seu segon fill constituía, doncs, un estat feble situat a una àrea estratégica, en xocaven i es neutralitzaven diversos imperialismes contraposats. El govern mallorquí, a fi de preservar la seva sempre precària independencia, es veié obligat a desenvolupar una delicada política exterior, equidistant de Barcelona, Paris i Génova.

Ver mapaweb: área de paret seca
Ver tipologías de piedra