(Miguel Ramis )

HISTòRIA CONTEMPORàNIA L'estancament econòmic coincident amb la crisi de finals de segle XVIII i mantingut durant la guerra d'independència i els anys següents fins a la mort de Ferran VII, fou seguit per un procés de recuperació i canvi. Es passà d'una economía agrària i autàrquica a una economía de mercat amb la qual començà l'època pre-capitalista de les Illes que durà fins al començament del gran turisme a mitjans del segle XX. El 1838 s'inaugurà la primera línia regular de vaixells de vapor entre la Ciutat de Mallorca i Barcelona. Així quedaren normalitzades les comunicacions marítimas i es pogué produïr la conseqüent ampliació del mercat i ruptura de l'autarquia tradicional. Paralelament es desenvolupà el comerç amb les Antilles i altres ports americans (Buenos Aires, Río de Janeiro, Nova York, etc.), el qual s'efectuà amb vaixells de vela de petites companyies familiars que feien rutes triangulars considerablement remuneratives. Tot aixó estimulà la producció agrària, la que, a poc a poc anà abandonant els cultius d'autosubsisténcia i substituint-los per altres productes de bona col-locació en els marcats exteriors, com es el cas de l'ametller. La introducció de l'arada amb rodés de ferro, dels adobs i, sobretot, l'accés a la propietat rústica per part de la burgesia i dels petits propietaris, antics jornalers que adquiriren finques, contribuíren notablement al canvi rural que es produeix, fins al punt que es pot considerar que l'economía agrària de les Illes era óptima cap al 1930. La desamortització afecta només a 1.362 Ha, extensió de les 46 finques que foren adquirides par 62 compradors. Però on tingué veritable importancia va ser a les àreas urbanes: Moltes plaçes de Ciutat eran antics convents i a alguns pobles l'expansió urbana es pogué fer a costa de les finques desamortitzades. Especial importancia va tenir la bonificació de terres ocupades per prats i albuferes i que amb l'ajuda de les técniques extractives d'aigua donà lloc a una considerable expansió del regadiu. En 1848 es donava per acabada la dessecació del prat de Sant Jordi, a l'est de la Ciutat de Mallorca. La introducció del molí de vent acoplat a una bomba hidràulica i l'establiment de les grans finques del Prat convertí aquella àrea en una de les hortes de Mallorca. L'any 1860 es donaven per acabadas també les obres de dessecació de l'albufera, operació que dugué a terme una companyia anglesa, la qual, si bé no aconsegui els objectius que es proposava, que era cultivar les noves terres, sanejà la comarca de paludismes i permeté cultivar les terres próximes. Amb la introducció del molí de vent i més tard de les bombes hidràuliques mogudes per motors d'explosió i electricitat, l'àrea de regadiu que es limitava a sa Marina i a les sínies dels voltants de l'albufera, s'estengué terra endins i convertí les àreas de secà en l'horta més important de Mallorca (Muro-Sa Pobla). Apartir de 1872 en qué les vinyes franceses foren destruides per la filoxera, la demanda de vins par part d'aquell país donà lloc a l'expansió de les vinyes insulars, les quals arribaren a ocupar mes de 30.000 Ha. Pero el 1891, refetes les vinyes atacades, França posà un aranzel que acabà amb aquell comerç. El mateix any la filoxera arriba a Mallorca i hi destruí les plantacions, les quals, donades les noves condicions de marcat, no tornaren a ser plantades. Així començà la gran expansió de l'ametller que avui caracteritza el paisatge rural de Mallorca i Eivissa. EL

MOVIMENT OBRER Cap a l'any 1869 comencen a organitzar-se d'una forma continuada els primers nuclis del moviment obrer. Observam que a les èpoques democràtiques, com la I República, la II i els anys 1977-79, hi ha un desenvolupament més fort del moviment obrer que a les èpoques de dictadura o democracia retallada. El moviment obrer ha tingut sempre unes caracteristiques ben diferenciades a cada illa i la seva coordinació no ha estat mai massa ferma. Cada illa té unes circumstàncies económiques propies i el moviment obrer hi segueix directrius diferenciades. Les opcions obreristes que trobam són: sindicalisme d'inspiració internacionalista (A.I.T.) en un principi: sindicalisme socialista (U.G.T.), anarco-sindicalisme (C.N.T.-C.R.T.) i sindicalisme d'inspiració catòlica. Les publicaciones obreristes foren moltes fins l'any 36. Hem de remarcar: El Obrero Balear, socialista; Cultura Obrera, anarco-sindicalista i Nuestra Palabra, comunista. Hi hagué alguns intents d'unitat. Al començament hi hagué cooperació amb el republicanisme i sobretot amb la Federación Obrera Menorquina, que fins l'any 1930 va conservar la unitat de les centràls obreres. Les poblacions on el moviment obrer fou mes important foren les més industrialitzades: Ciutat de Mallorca, Inca, Llucmajor, Manacor, Felanitx, Sóller i Esporles pel que fa a Mallorca: Maó, Ciutadella i Alaior pel que fa a Menorca, i la ciutat d'Eivissa. A Formentera hem d'assenyalar els nuclis de treballadors de les salines. Els sectors amb mes organitzacions obreres foren els de la construcció, sabaters, fusters, treballadors del molí, tèxtil i camperols. Una activitat molt important fou el cooperativisme. Els conflictes amb vagues foren nombrosos. Els més importants foren els de començament de segle i els dels anys 1919, 31, 33 i 36. Amb la dictadura del general Franco, la repressió del moviment obrer va ésser molt forta i només a partir del 1970 trobarem noves organitzacions de treballadors amb característiques prou diferenciades de les que hi havia hagut fins al 36, ja que el modèl econòmic de les Illes, sobretot de Mallorca i Eivissa, es veurà molt afectat pel turisme massiu. Remarquem, a les eleccions sindicàls, la importancia de C.C.O.O., U.G.T., U.S.O. i G.S.U.T., l'S.T.E.I. en el camp educatiu i la Unió de Pagesos, sobretot a Mallorca i Eivissa, malgrat que en aquest sector hi hagi dificultàts d'organització a causa de la influencia del caciquisme. La industria, abans de marcat caràcter artesanal, es desenvolupà en la segona meitat del segle XIX impulsada pel tràfic comercial. Primer fou la tèxtil i després, el 1870, la del calçat (Inca) i orfebrería (Menorca), s'afegiren a les industries agrícoles (oli, sabó, vins, aiguardents, etc.). Aquest procés s'intensificà durant el segle XX i s'ampiià a altres grups industrials generalment encaminàts al consum interior. Cap al 1870 els capitals formats en l'empresa comercial, especialment d'ultramar, comançaran a entrar en el joc de l'economía insular. El 1872 fou creat el banc "Crèdit Balear". De la mateixa època és el "Banc Balear", la sucursal del Banc d'Espanya i la del Banc de Barcelona, i posteriors la Caixa d'Estalvis (1883), el Foment Agrícola de Mallorca (1890), el Banc de Sóller (1890), el Banc de Felanitx (1883), el Banc Agrícola de Pollença, el Foment Industrial i Mercantil de Llucmajor, i d'altres. Aquesta activitat financera continua al llarg del segle XX amb la creació del Banc Agrari de Balears (1912), Banc de Sa Pobla (1922), Banc del Progrés Agrícola (1917), Banca March (1926), Banc de Manacor (1920), les caixes Rurals impulsades pel Bisbe Campins, etc. Moltes d'aquestes entitats més tard foren absorbides pels grans bancs peninsulars. Al mateix temps que les comunicacions marítimes milloraven, les interiors també ho feien. Des del 1846 en qué la xarxa de carreteres passà a les mans d'Enginyers de Camins s'inicià una modernització i ampliació de la xarxa viària. En 1872 el ports passaren a dependre de les Juntes d'Obres de Port, les quals planificaran i dugueren a terme considerables millores i ampliació de les instal-lacions portuaries. Finalment, el 1875 s'inaugurà el primer ferrocarril de Ciutat de Mallorca a lnca, el qual posteriorment arribà a altres poblacions, i el 1913 començà a funcionar el de Ciutat a Sóller, que més tard fou electrificat. Tot aquest procés posava les Illes en una forta dependencia de l'exterior com ho demostren les crisis de la vinya i la que paralitzà l'economía insular amb motiu de la guerra colonial de 1898, les quals determinaren modificacions en les estructures, realitzades cap al 1910. Al llarg del segle XIX i XX la població experimenta un notable creixement a causa de la disminució de la mortalitat i l'augment de la natalitat. Encara en el segle XIX hi va haver mortalitats extraordinaries, com la de la pesta bubònica d'Artà, el 1820, la pesta groga de 1821 i la de 1870, i el cólera de 1865. Però el que retardà més l'evolució demogràfica va ser l'emigració produïda per la crisi de finals de segle en qué les Illes disminuiren els seus efectius absoluts. El corrent emigratori continua moderadament fins al 1960 en qué les Illes es convertiren, a causa del turisme, en receptores d'un fort corrent immigratori procedent del Sud de la península. L'etapa pre-capitalista a les Illes acabarà amb l'aparició del fet turistic i la intervenció del capital multinacional en la seva economía, cosa que augmentarà la dependencia de l'exterior.

LA GUERRA CIVIL L'alçament militar del 18 de juliol trobà a Mallorca una débil resistència a causa, en part, de l'actitud del gobernador republicà que es negà uns dies abans a donar armes als homes del Front Popular. El moviment militar fou dirigit pel general Goded, el qual , una vegada assolit el control de la situació, partí cap a Barcelona, on morí. Els dies 20 i 21 es declarà una vaga general a ciutat i en pobles coro Pollença, Manacor, Sóller, Binissalem, sa Pobla i Esporles, així com diversos moviments de protesta. Començaren les primeres repressions efectuadas per elements de Falange principalment. A mitjans d'agost es produi el desembarcament del comandant Bayo entre Portocristo i Punta Amer, amb tropes provinents de Menorca. Després dels primers moments de confusió entre les tropes insurrectes, el front s'estabilitzà entre Portocristo i Son Servera. Al cap de poc arriba el Conde Rossi amb les tropes italianes que portaven ajuda militar pagada pel mallorquí Joan March al govern italià. Bayo esperava la capitulació de l'Illa, que no es produía, mentre que la superioritat tècnica italiana començava a ferse notar. Davant aquesta situació, el govern de Madrid ordenà la retirada de les forces republicanes de Mallorca i les féu tornar a la península. La repressió de gent d'esquerres continua i es féu mes dura. Pel que fa a Menorca, a pesar que també hi va haver un intent d'insurrecció dels militars contra la República, un grup d'oficials i soldats de Ma6 i Es Castall detingueren Josep Bosch, cap de les forces insurrectes, i el fusellaren juntament amb altres oficials. La gent mes significativa de la dreta i capellans fóu empresonada. Després del bombardeig de 18 de novembre foren afusellats altres dretans i capellans. l'arribada de José Brandaris significa el comengament de l'organització d'una vertedera economía de guerra. Després de la caiguda de Barcelona la situació torna desesperada i pel febrer del 1939 es negocia la rendició de l'Illa. La repressió hi fou forta. El 18 de juliol Eivissa restà sota el poder franquista fins que en fou alliberada per les tropas d'en Urribarry i d'en Bayo. La ciutat fou atacada per l'aviació franquista i pel setembre l'Illa fou abandonada per les tropes republicanes. La repressió hi tingué la tònica iniciada a Mallorca.

Ver mapaweb: área de paret seca
Ver tipologías de piedra